Un dia, amb 16 anys, després de les sensacions va venir una violenta tempesta mental. Era com si haguessin dos pols oposats en dins el meu cap. Un era tan lent que feia angunia. L’altra era tan ràpid que era pura vibració violenta.
Però el pitjor de tot era la qualitat dels meus pensaments. Aquells pols em retornaven el meu propi pensament com si fos un eco. I era un eco amb to insidiós, maliciós, que posava en dubte la més mínima qualitat en mi.
I encara pitjor. No m’ho podia treure de sobre. Així com la sensació de dilatació-compressió era delicada i podia desaparèixer com una bombolla de sabó amb el més petit dels moviments, la tempesta mental no se n’anava així com així, no. I fer coses encara ho feia més dificil.
Em va passar comptades vegades, dos o tres en 10 anys, amb el darrer episodi cap els 30 pocs. Aquesta última vegada ja havia après a reduir el flux del meu diàleg intern, si més no a ser-ne conscient, de manera que simplement em vaig dedicar a observar els ecos per ells mateixos, com un fenomen curiós. Aquesta vegada la tempesta no va passar d’aiguat i de seguida va escampar. Em va saber una mica greu. Des de llavors no m’ha tornat a passar, lo de la tempesta mental. Les sensacions cinètiques, de tant en tant.
La Tretzena 