ENTRESONS-1

Des molt petita tenia uns somnis peculiars. No eren ben bé somnis, eren imatges vívides de l’entreson acompanyades de sensacions corporals molt estranyes. Aquestes imatges eren rius o corrents d’un escaquejat fluctuant, que no s’acabava mai.

escacs-2Les sensacions eren les precursores d’aquestes imatges.

Encara desperta però molt endormiscada, mig amorrada al coixí, la sensació tàctil allà on hi havia contacte amb la tela es transformava. Era com si la pell es convertís en una agulla, amb el tacte afinat, com si pogués concentrar tota la sensació tàctil d’un dit en la mida d’una punta d’agulla. Així, on més pressió, agulla més llarga i punxeguda.

A l’hora, o potser una mica abans, sentia un agradable balanceig, un va-i-ve com si, al gronxador, m’estiressin una mica i em deixessin caure de seguida.

Llavors venien les formes geomètriques en blanc i negre purs, de tant purs que no eren ni colors, sinó absència d’ells.

M’agradava “navegar” o “nedar” per elles, em generaven una fascinant sensació de misteri i màgia.

No recordo què més feia, si és que feia res més.

Anuncis

Els trucs de l’Esperit III

9 d’agost, 2003, cap a quarts de cinc de la tarda. És dissabte.

Encara no feia una setmana que tornava a tenir internet a casa després de gairebé tres (!) anys de desconnexió tecnològica, que, aquell dia, el maleit cuc Blàster es va cruspir en un tres i no res el sistema operatiu del pobre PC. Com a conseqüència, el Jordi i jo ens vam discutir. Ell se’n va anar cap a la feina i jo, tota irada i plena de vida, me’n vaig anar directa cap a la biblioteca, malgrat l’horrible calor que feia.

Durant aquells pocs dies de reconnexió m’havia llançat a la cerca de qualsevol tema relacionat amb Armando Torres i el seu llibre Encuentros con el Nagual, tot esperant trobar una resposta a l’enigma que don Armando va tenir per bé deixar-me clavadet a la ment feia poc més d’un mes.

No vaig trobar res relacionat amb l’alopècia femenina, però sí sobre éssers de llum. I també amb un gegantí selfservice virtual farcit d’informació variada i suculenta, al qual una 5 com jo no podia evitar de caure. De quatre grapes (amb cua i tot). Ràpidament em vaig oblidar de la meva fisicalitat mancada i vaig anar per feina.

Trobar Encuentros con el Nagual va resultar força complicat. Vaig comprar una versió digital, que vaig devorar ràpidament, però l’arxiu em va donar problemes i el vaig perdre. A Espanya, fins on jo sé, només es podia trobar en paper a Madrid, a la llibreria Bohindra. Em va costar d’aconseguir, però va valdre la pena. Una segona (i tercera) lectura sempre resulta més sorprenent que la primera, en aquest tipus de llibres.IMG_20160811_114602-1.jpg

Per una altra banda, vaig assumir, una altra vegada, que, certament, la informació al voltant d’Armando Torres, començant per la seva identitat, estava absolutament protegida. Blindada, diguem-ne.

Seguint la pista de l’editora mexicana on es va publicar el llibre, vaig anar a ensopegar al grup de correu de Juan Yoliliztli. Allà vaig tenir la fortuna de conèixer al Mestre Plata i els seus.

Donada la dificultat per trobar més informació relacionada amb Armando Torres, vaig anar a explorar la font, en Carlos Castaneda, el famós antropòleg que es va posar fins el cul d’enteògens amb un indi mexicà. Aquest.

De seguida vaig trobar un fantàstic lloc anomenat ChamánWeb, amb fragments dels treballs de Castaneda i les seves bruixes, a més d’exercicis, respiracions, etc. Estava fascinada com l’esquirolet davant la serp afamada.

Igual que m’havia passat d’adolescent amb Jung, Allan Watts i, de més gran, amb Calderon de la Barca, d’entrada no estava entenent res de res, era com intentar comprendre un idioma semblant a un de conegut, però diferent, sentit per primer cop. Tanmateix vaig aprendre que, quan deixava de preocupar-me per entendre i simplement permetia que les paraules entressin soletes i ocupessin el lloc que havien d’ocupar, que elles ja saben on han d’anar, de cop i volta em descobria entenent-ho tot! (o gairebé) Aquí em va passar igual. D’entrada no vaig entendre un borrall de tot allò, però era interessantíssim. Ja ho entendria una hora o una altra.

Vinculat al web, hi havia un grup de correu anomenat Chamán, força actiu i divers. Allà vaig fer les primeres passes en l’art de la sotja i vaig tenir la fortuna de conèixer a diversos germans i germanes de l’anima, amb molts dels quals encara em sento vinculada.

Tot molt interessant, però a la fi només fragments i idees de segona i tercera pensada aparentment inconnexes, sorprenentment atractives i incomprensibles a l’hora.

Necessitava els llibres.

Si no hagués estat pel maleit cuc Blàster aquella mateixa tarda m’hauria llançat a la luxuriosa voràgine de pirateig de llibres del Casta, però a manca de connexió, vaig sortir al carrer.

A la Biblioteca Central de Terrassa, deserta i refrigerada, vaig fer cerca a la base de dades. Hi havia dos entrades per Carlos Castaneda: Las Enseñanzas de don Juan i El Don del Aguila, ambdós disponibles. Vaig anar cap a la prestatgeria referenciada i quan vaig arribar-hi no vaig trobar cap dels dos llibres, però sí hi era Viaje a Ixtlan. Una situació tan anòmala (la nostra xarxa de biblioteques és molt seriosa) no podia ser res més que una altra senyal, indicadora de la importància del que estava succeint.

IMG_20160810_145903-1.jpg

Encantada amb la curiosa situació, vaig seure a una de les confortables butaques d’un dels racons de lectura. El llibre em va atrapar des de la primera paraula. En poques pàgines vaig identificar conceptes coneguts, anomenats de forma diferent, i també, el millor, conceptes completament nous, atractius i molt inquietants.

Recordo sentir-me una mica molesta per la promesa o possibilitat de continuïtat de la consciència més enllà de la mort. Per aquelles dates feia alguns anys que havia assumit que amb la mort física tot s’acabava. Aquelles frases van despertar quelcom en mi que creia que ja no hi era.

Després d’unes tres hores de lectura obsessiva, em vaig endur el llibre en préstec i vaig anar cap el centre, pel carrer dels Àngels, a buscar al Jordi a la feina. La tarda era un forn, la llum estranya. El cel tenyit pels núvols d’un incendi forestal feia el Sol enorme i taronja, ominós.

A l’endemà s’iniciaria un dels incendis forestals més terribles que mai hagin assolat Catalunya, el de Sant Llorenç Savall.

0000034732.jpg

POR FEROÇ

por_feroçDurant molts anys he evitat la por, tot i haver viscut immersa en ella. Por a la por, es podria dir. Una bajanada si no fos tan incapacitant.

Tanmateix, aquelles pors d’infantesa naixien de malsons, de fantasies. Vaig entendre això quan, per primer cop, em vaig enfrontar a la certesa de la meva pròpia mort.

Els motius que em van empènyer a ser conscient de la meva mortalitat no venen ara al cas, però sí, crec, l’experiència.

És el primer trimestre de 2006. Tinc la certesa de que moriré, fins i tot tinc una data, el temps se m’acaba. L’angoixa vital m’acompanya en tot moment, cada vegada amb més intensitat a mida que s’acosta el dia senyalat. Em vaig acomiadant de manera subtil, intentant deixar el màxim de fils emocionals lligats i un bon gust de boca, a poder ser; intento posar ordre en la meva vida material però no puc. No tinc energia per encarar el meu caos. Ho assumeixo. Accepto la imatge que donaré els altres quan no hi sigui. Això tampoc és tan greu… el que sí que ho és és el fet de morir, d’enfrontar-me amb aquest moment terrorífic en que deixaré d’existir. La mort del cos. La por del cos.

Un dia, una tarda, vaig arribar al límit. El patiment que em provocava la por era tan intens que vaig desitjar desaparèixer, deixar d’existir, morir.

La paradoxa em va xocar. Em mataria intentant escapar de la mort?

Sense escapatòria, no em quedava més que serenar-me. Vaig començar a respirar, tot arquejant l’esquena cap en darrera, obrint sobretot la zona del plexe solar. Vaig portar la respiració cap el lloc on sentia l’angoixa, afluixant, relaxant, obrint…

Llavors alguna cosa va canviar en mi. Tota l’angoixa que em tenia bloquejada la boca de l’estómac es va convertir de cop en escalfor, en una cremor intensa que irradiava des del centre del meu cos. I era com si la por s’hagués convertit en ferocitat i del meu estómac hi sortís el llarg i dentat musell d’un llop famolenc llençant-se a la cacera.

por feroç detall.png

 

Era com si un gran somriure ple de dents m’omplís per dins. La por va esdevenir desig, gana, fam de vida.

Després d’allò, la por a morir va desaparèixer i en gran mesura vaig tornar als meus vells hàbits. Potser de fora no hi havia hagut un gran canvi, però el record de l’experiència va ser prou intens per no ser oblidat mai. Es va tornar a repetir de manera espontània dos cops més durant un període de 10 anys, tanmateix busco repetir-la sempre que em descobreixo amb por. Potser la intensitat no és tan extrema, però és la mateixa energia.

Tanmateix, encara tinc por a la por. Encara evito el conflicte, encara em crec que les dificultats són putades i no oportunitats. Encara hi ha la víctima en mi. Vull creure que aquesta jo ferida està sanant. Si més no, m’ho sembla.

AQUESTA PRECIPITACIÓ NOSTRA

20130506_inorganicsparty

Som precipitades com els xàfecs d’agost de quan era petita.

Som precipitades com l’onada trencant-se contra les roques.

Som precipitades com aquell guèiser que esclata.

Som precipitades com les rieres, quan surten.

I seques, també molt seques.

Seques de paraules, seques d’atencions,

potser una mica seques d’afectes,

però no oblidis mai que sota terra els rius flueixen constants.

QUÈ LI DIRIA A LA MARIAN SI FOS AQUÍ?

Els que vau tenir el plaer de conèixer la Marian Olmo m’entendreu sense que hagi de fer una introducció explicant la seva manera d’expressar el seu posicionament vital en la realitat que li va tocar experimentar. Molt resumidament, la seva visió de la realitat, en termes polítics, coincidia amb la d’una part numèricament molt important de la ciutadania catalana, la de la gent d’esquerres que no vol la independència.

Al 2014 vam parlar força sobre el tema. Aleshores, totes dues formàvem part de l’assemblea de Terrassa de Procés Constituent i les nostres diferències d’opinió eren força representatives dels diferents posicionaments col·lectius a dins de Procés Constituent, tant a Terrassa com a la Catalunya urbana i metropolitana.

Les nostres discussions habitualment arribàvem a un punt mort, quan els meus arguments favorables a la independència deixaven de rebre com a resposta altres arguments i apareixia, llavors, la negació, una negació sense paraules, però amb una enorme càrrega emocional. Potser vosaltres també vau tenir experiències similars.

Després de parlar amb diverses persones amb opinions similars a la de la Marian, vaig arribar a la conclusió de que, en el fons, el que hi raïa era por. Por a caure en mans de la burgesia catalana, que ells visualitzaven com a racista, molt agressiva i insultant, i amb una gran necessitat de menjar-se el territori físic català només que per satisfer la seva goluderia egòica de nous rics, quan poguessin manegar la terra a plaer.

Sincerament, jo flipava amb aquesta imatge, no em podia imaginar que això tingués un mínim de versemblança. En definitiva, jo coneixia els meus veïns, els meus familiars! No podien ser tan així! Potser algun, perquè a tot arreu hi han desgràcies però, bàsicament, els catalans érem, per mi, en aquell moment, un model d’educació i de cultura democràtica; ens creia sobradament capaços de gestionar les nostres diferències com a catalans, des del diàleg i el fair play institucional.

Ara mateix, si la Marian fos aquí, em miraria amb la seva carona entramaliada i, molt molt fluixet em diria, amb un filet esmolat a la veu: “¿Ves como yo tenía razón?”. I no podria fer cap altra cosa que donari-li’n. Doncs sí, ara ho veig, també som així, els catalans, humans normals i corrents, gens millor que els nostres veïns.

I si la Marian fos aquí, molt probablement ens enganxaríem en un altra discussió de les nostres, en la qual jo li vendria la feina feta per la CUP, i llavors, potser a contracor, seria ella la que em donaria la raó, bàsicament perquè no podria argumentar que la CUP no ha fet allò que ningú, ni tan sols alguns cupaires, creien que faria, dir NO a aquesta burgesia i als seus defensors que, sincerament, a mi també em comença a fer una mica de por.

QUÈ HAGUÉS PASSAT SI LA CUP HAGUÉS DIT QUE SÍ A MAS?

Possibles esdeveniments en el cas que la CUP hagués dit que sí a Mas el dia 3 de gener.

Imagina’t un panorama en el qual, el dia 3, s’hagués dit que sí. Els atacs potser haurien afluixat una mica perquè els més irats massistes haguessin aconseguit la seva joguina tan cobejada.
Als de la CUP els haguessin donat unes palmadetes al caparró per haver estat bons minyons; Mas hagués passat a la història com el gran líder de masses (o d’una part important d’elles) que, contra vents i temporals, ha dut Catalunya cap a la seva Llibertat.
Aniríem cap a l’elaboració del procés constituent. Donat que la CUP hauria perdut força interna i credibilitat exterior, cada cop que intentés fer esmena de qualsevol part de la confecció de la futura constitució catalana, la CCMA i la resta de mitjans de l’àrea de CDC, tornaria a la càrrega i amb ella el pressing cap a la CUP. Com que la posició de CDC seria molt més forta que mai, el procés constituent es faria exclusivament a la seva mesura, sense a penes oposició interna, molt probablement permetén només una participació no vinculant de la població civil (mireu el tipus de participació ciutadana que oferia el govern municipal de Trias als barcelonins. Si a nivell municipal no s’admetia la participació vinculant, creieu que ho seria a nivell nacional?)

Com que el procés constituent no tindria credibilitat per una gran part de la població catalana (els que no van votar al bloc sobiranista més una part molt important dels votants de la CUP que se’ls sumaria) la participació no només no seria vinculant, sinó minoritària.

El procés constituent seria lloat pels mitjans de comunicació massistes i els votants de JxS creurien que tot s’estaria fent de la millor manera possible. Quan algú gosés contrariar-los, tornaria a passar el que ha passat d’ençà aquests darrers mesos: pressing, insults, amenaces, i, si algú es queixés seria titllat com a victimista, com sempre ens han dit els espanyols quan han passat amb piconadora per sobre dels catalans.

Aquí se’m plantejen dos possibles panorames, A i B.

 

Panorama A

En aquestes condicions, el procés constituent seria considerat com a paper mullat per una part molt important de la població, de manera que a l’hora de votar-la, la participació seria molt baixa, tot i que, molt probablement la versió institucional sortiria com a guanyadora.

Els defensors de Mas creurien que només implementant les lleis n’hi hauria prou, però quan una gran part del funcionariat es negués a obeir, començaria el conflicte de debò. Per alguns això s’arreglaria ràpid, despatxant els rebels, però algú realment creu que aquesta seria la soluciò?

Panorama B (crec que el més probable)

En aquestes condicions, el procés constituent seria considerat com a paper mullat per una part molt important de la població. Els partits unionistes es mobilitzarien, posarien en marxa el pressing mediàtic dels mitjans audiovisuals espanyols (que són pràcticament els únics que veuen i senten les persones que no volen la independència) de manera que a l’hora de votar la proposta de constitució, la participació seria molt alta. Com que el procés s’hauria fet sense la participació vinculant de la població i sense tenir en compte a tota la població, perquè el procés constituent s’hauria articulat exclusivament a través dels mitjans de comunicació adeptes a Mas, la constitució seria rebujada majoritàriament.

Des de la perspectiva dels massistes, els caps de turc tornarien a ser la CUP, per no haver volgut donat suport al procés constituent de fireta.

En unes eleccions autonòmiques, guanyarien de llarg els partits unionistes, i final de la història.

De nou, gràcies a la CUP per haver dit que no a Mas.

No tinc cap bola de cristall, només utilitzo la meva experiència personal, el coneixement del medi i la observació de com estem reaccionant durant aquests pocs mesos. La resta és fàcil d’albirar si un intenta no s’enganyar-se a sí mateix.

Com a referències, mireu el concepte de poder pastoral de Foucault i el seu anàlisi de la utilització dels mitjans de comunicació per part del poder per imposar la seva versió parcial de la veritat.

#cupnacional #procesconstituent