POR FEROÇ

por_feroçDurant molts anys he evitat la por, tot i haver viscut immersa en ella. Por a la por, es podria dir. Una bajanada si no fos tan incapacitant.

Tanmateix, aquelles pors d’infantesa naixien de malsons, de fantasies. Vaig entendre això quan, per primer cop, em vaig enfrontar a la certesa de la meva pròpia mort.

Els motius que em van empènyer a ser conscient de la meva mortalitat no venen ara al cas, però sí, crec, l’experiència.

És el primer trimestre de 2006. Tinc la certesa de que moriré, fins i tot tinc una data, el temps se m’acaba. L’angoixa vital m’acompanya en tot moment, cada vegada amb més intensitat a mida que s’acosta el dia senyalat. Em vaig acomiadant de manera subtil, intentant deixar el màxim de fils emocionals lligats i un bon gust de boca, a poder ser; intento posar ordre en la meva vida material però no puc. No tinc energia per encarar el meu caos. Ho assumeixo. Accepto la imatge que donaré els altres quan no hi sigui. Això tampoc és tan greu… el que sí que ho és és el fet de morir, d’enfrontar-me amb aquest moment terrorífic en que deixaré d’existir. La mort del cos. La por del cos.

Un dia, una tarda, vaig arribar al límit. El patiment que em provocava la por era tan intens que vaig desitjar desaparèixer, deixar d’existir, morir.

La paradoxa em va xocar. Em mataria intentant escapar de la mort?

Sense escapatòria, no em quedava més que serenar-me. Vaig començar a respirar, tot arquejant l’esquena cap en darrera, obrint sobretot la zona del plexe solar. Vaig portar la respiració cap el lloc on sentia l’angoixa, afluixant, relaxant, obrint…

Llavors alguna cosa va canviar en mi. Tota l’angoixa que em tenia bloquejada la boca de l’estómac es va convertir de cop en escalfor, en una cremor intensa que irradiava des del centre del meu cos. I era com si la por s’hagués convertit en ferocitat i del meu estómac hi sortís el llarg i dentat musell d’un llop famolenc llençant-se a la cacera.

por feroç detall.png

 

Era com si un gran somriure ple de dents m’omplís per dins. La por va esdevenir desig, gana, fam de vida.

Després d’allò, la por a morir va desaparèixer i en gran mesura vaig tornar als meus vells hàbits. Potser de fora no hi havia hagut un gran canvi, però el record de l’experiència va ser prou intens per no ser oblidat mai. Es va tornar a repetir de manera espontània dos cops més durant un període de 10 anys, tanmateix busco repetir-la sempre que em descobreixo amb por. Potser la intensitat no és tan extrema, però és la mateixa energia.

Tanmateix, encara tinc por a la por. Encara evito el conflicte, encara em crec que les dificultats són putades i no oportunitats. Encara hi ha la víctima en mi. Vull creure que aquesta jo ferida està sanant. Si més no, m’ho sembla.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s