ENTRESONS-1

Des molt petita tenia uns somnis peculiars. No eren ben bé somnis, eren imatges vívides de l’entreson acompanyades de sensacions corporals molt estranyes. Aquestes imatges eren rius o corrents d’un escaquejat fluctuant, que no s’acabava mai.

escacs-2Les sensacions eren les precursores d’aquestes imatges.

Encara desperta però molt endormiscada, mig amorrada al coixí, la sensació tàctil allà on hi havia contacte amb la tela es transformava. Era com si la pell es convertís en una agulla, amb el tacte afinat, com si pogués concentrar tota la sensació tàctil d’un dit en la mida d’una punta d’agulla. Així, on més pressió, agulla més llarga i punxeguda.

A l’hora, o potser una mica abans, sentia un agradable balanceig, un va-i-ve com si, al gronxador, m’estiressin una mica i em deixessin caure de seguida.

Llavors venien les formes geomètriques en blanc i negre purs, de tant purs que no eren ni colors, sinó absència d’ells.

M’agradava “navegar” o “nedar” per elles, em generaven una fascinant sensació de misteri i màgia.

No recordo què més feia, si és que feia res més.

Anuncis

POR FEROÇ

por_feroçDurant molts anys he evitat la por, tot i haver viscut immersa en ella. Por a la por, es podria dir. Una bajanada si no fos tan incapacitant.

Tanmateix, aquelles pors d’infantesa naixien de malsons, de fantasies. Vaig entendre això quan, per primer cop, em vaig enfrontar a la certesa de la meva pròpia mort.

Els motius que em van empènyer a ser conscient de la meva mortalitat no venen ara al cas, però sí, crec, l’experiència.

És el primer trimestre de 2006. Tinc la certesa de que moriré, fins i tot tinc una data, el temps se m’acaba. L’angoixa vital m’acompanya en tot moment, cada vegada amb més intensitat a mida que s’acosta el dia senyalat. Em vaig acomiadant de manera subtil, intentant deixar el màxim de fils emocionals lligats i un bon gust de boca, a poder ser; intento posar ordre en la meva vida material però no puc. No tinc energia per encarar el meu caos. Ho assumeixo. Accepto la imatge que donaré els altres quan no hi sigui. Això tampoc és tan greu… el que sí que ho és és el fet de morir, d’enfrontar-me amb aquest moment terrorífic en que deixaré d’existir. La mort del cos. La por del cos.

Un dia, una tarda, vaig arribar al límit. El patiment que em provocava la por era tan intens que vaig desitjar desaparèixer, deixar d’existir, morir.

La paradoxa em va xocar. Em mataria intentant escapar de la mort?

Sense escapatòria, no em quedava més que serenar-me. Vaig començar a respirar, tot arquejant l’esquena cap en darrera, obrint sobretot la zona del plexe solar. Vaig portar la respiració cap el lloc on sentia l’angoixa, afluixant, relaxant, obrint…

Llavors alguna cosa va canviar en mi. Tota l’angoixa que em tenia bloquejada la boca de l’estómac es va convertir de cop en escalfor, en una cremor intensa que irradiava des del centre del meu cos. I era com si la por s’hagués convertit en ferocitat i del meu estómac hi sortís el llarg i dentat musell d’un llop famolenc llençant-se a la cacera.

por feroç detall.png

 

Era com si un gran somriure ple de dents m’omplís per dins. La por va esdevenir desig, gana, fam de vida.

Després d’allò, la por a morir va desaparèixer i en gran mesura vaig tornar als meus vells hàbits. Potser de fora no hi havia hagut un gran canvi, però el record de l’experiència va ser prou intens per no ser oblidat mai. Es va tornar a repetir de manera espontània dos cops més durant un període de 10 anys, tanmateix busco repetir-la sempre que em descobreixo amb por. Potser la intensitat no és tan extrema, però és la mateixa energia.

Tanmateix, encara tinc por a la por. Encara evito el conflicte, encara em crec que les dificultats són putades i no oportunitats. Encara hi ha la víctima en mi. Vull creure que aquesta jo ferida està sanant. Si més no, m’ho sembla.

AQUESTA PRECIPITACIÓ NOSTRA

20130506_inorganicsparty

Som precipitades com els xàfecs d’agost de quan era petita.

Som precipitades com l’onada trencant-se contra les roques.

Som precipitades com aquell guèiser que esclata.

Som precipitades com les rieres, quan surten.

I seques, també molt seques.

Seques de paraules, seques d’atencions,

potser una mica seques d’afectes,

però no oblidis mai que sota terra els rius flueixen constants.

generació rere generació

la felicitat de somiar lucid

D’adolescent em va passar com els passa a molts adolescents: que pensen i qüestionen la realitat que els envolta.

De seguida vaig entendre el sense sentit de l’existència, tal com els adults inconscientment l’exemplificaven davant els meus ulls. Aquest néixer, créixer, envellir, morir, reproduir-se només que per tornar a començar, tot plegat em va semblar tan buit i absurd que vaig concloure que l’únic objectiu real a la vida dels humans era la Mort. Això i la pobríssima esperança d’una incerta promesa d’un més enllà (en aquesta vida i després d’ella) on totes les desgràcies d’aquest món serien restituïdes amb escreix, fos a un paradís espiritual o en un hipotètic futur vital. Però la meva observació de la vida dels adults negava aquesta creença. Ni tenir casa, o cotxe, o parella o fills o feina o la jubilació semblava donar-los felicitat, ans al contrari. I no només no semblaven adonar-se de l’engany sinó que s’encaparraven tossudament en perpetuar aquestes falses creences com si d’una condemna bíblica es tractés, generació rere generació.

Crec que amb 16 o 17 anys vaig deixar de sentir-me tan sola amb el meu angoixant descobriment quan vaig ensopegar a la tele amb L’Auca del senyor Esteve. De seguida em vaig identificar amb el Ramonet, el net artista del senyor Esteve que acaba amb la nissaga de comerciants amb l‘Art per l’Art com a emblema. No l’he tornat a veure ni llegir des de llavors, però sí recordo prou bé la interpretació que la meva ment afamada va fer-ne en aquell moment: si sempre deixo per més endavant ser feliç i gaudir de la vida, òbviament MAI seré feliç ARA.

La descoberta de l’obra de William Blake, del Prerafaelitisme i del llibre de Walter Pater El Renaixement: Estudis d’art i poesia em van donar ales i prou aire càlid sota d’elles com per poder començar a enlairar-me i veure les coses amb una perspectiva més àmplia, diferent, oberta, lliure.

L’art per l’art, la vida per la vida. La intensitat d’una realitat experimentada des de lo físic, instant a instant, sense espai ni necessitat ni de déus ni de promeses buidament falses. Una realitat material, certa, que s’estén infinitesimal i gegantina fins l’infinit, santificada i transcendida per ella mateixa. Matèria, Mater, Mare: La Shakti.

Trenta-pocs anys més tard em contemplo a mi mateixa amb una certa satisfacció i orgull maternal. “Aquesta és la meva nena”, li diria a la jo de llavors. Ben fet. Ben triat. La vas encertar. Gràcies de tot cor.