generació rere generació

la felicitat de somiar lucid

D’adolescent em va passar com els passa a molts adolescents: que pensen i qüestionen la realitat que els envolta.

De seguida vaig entendre el sense sentit de l’existència, tal com els adults inconscientment l’exemplificaven davant els meus ulls. Aquest néixer, créixer, envellir, morir, reproduir-se només que per tornar a començar, tot plegat em va semblar tan buit i absurd que vaig concloure que l’únic objectiu real a la vida dels humans era la Mort. Això i la pobríssima esperança d’una incerta promesa d’un més enllà (en aquesta vida i després d’ella) on totes les desgràcies d’aquest món serien restituïdes amb escreix, fos a un paradís espiritual o en un hipotètic futur vital. Però la meva observació de la vida dels adults negava aquesta creença. Ni tenir casa, o cotxe, o parella o fills o feina o la jubilació semblava donar-los felicitat, ans al contrari. I no només no semblaven adonar-se de l’engany sinó que s’encaparraven tossudament en perpetuar aquestes falses creences com si d’una condemna bíblica es tractés, generació rere generació.

Crec que amb 16 o 17 anys vaig deixar de sentir-me tan sola amb el meu angoixant descobriment quan vaig ensopegar a la tele amb L’Auca del senyor Esteve. De seguida em vaig identificar amb el Ramonet, el net artista del senyor Esteve que acaba amb la nissaga de comerciants amb l‘Art per l’Art com a emblema. No l’he tornat a veure ni llegir des de llavors, però sí recordo prou bé la interpretació que la meva ment afamada va fer-ne en aquell moment: si sempre deixo per més endavant ser feliç i gaudir de la vida, òbviament MAI seré feliç ARA.

La descoberta de l’obra de William Blake, del Prerafaelitisme i del llibre de Walter Pater El Renaixement: Estudis d’art i poesia em van donar ales i prou aire càlid sota d’elles com per poder començar a enlairar-me i veure les coses amb una perspectiva més àmplia, diferent, oberta, lliure.

L’art per l’art, la vida per la vida. La intensitat d’una realitat experimentada des de lo físic, instant a instant, sense espai ni necessitat ni de déus ni de promeses buidament falses. Una realitat material, certa, que s’estén infinitesimal i gegantina fins l’infinit, santificada i transcendida per ella mateixa. Matèria, Mater, Mare: La Shakti.

Trenta-pocs anys més tard em contemplo a mi mateixa amb una certa satisfacció i orgull maternal. “Aquesta és la meva nena”, li diria a la jo de llavors. Ben fet. Ben triat. La vas encertar. Gràcies de tot cor.

 

Anuncis

Primeres paraules

 

211728

Reprenc la lectura de La Sacerdotesa del Mar, de la Dion Fortune. Em costa, no sé si per la traducció al castellà que he trobat per la xarxa, o pot ser per la dificultat del tema en ell mateix.

És cert que em remou coses. Per primer cop se’m va presentar quan tenia 16 o 17 anys, em va cridar l’atenció però no el vaig llegir, ni tan sols el vaig fullejar. Així havia de ser, perquè ara, després de 30 anys, veig reflectides a les seves paraules el meu propi procés de autodescobriment. Ara, una vegada més, me’n duc la sorpresa de la confirmació del meu camí personal, aquest que durant tant de temps vaig fer a palpentes, plena de dubtes però alhora tossudament.

El meu era i és un camí amb cor, com deia don Juan segons Castaneda, per això era i és el camí correcte, el meu propi camí.

Com dèia, reprenc la lectura de La Sacerdotesa del Mar, i em trobo aquest fragment que atreu la meva atenció (copiat directament de la traducció castellana):

La gente piensa que el sexo es algo físico y que el amor es algo emocional y no se dan cuenta que hay algo más entre un hombre y una mujer que es magnético, de la misma manera que la brújula gira hacia el polo, y que en ellos no hay más que lo que hay en la brújula, pero es algo que pasa por ellos y les utiliza, y pertenece a la Naturaleza. Es lo que me ha mantenido joven.

Bonic paràgraf.