AQUESTA PRECIPITACIÓ NOSTRA

20130506_inorganicsparty

Som precipitades com els xàfecs d’agost de quan era petita.

Som precipitades com l’onada trencant-se contra les roques.

Som precipitades com aquell guèiser que esclata.

Som precipitades com les rieres, quan surten.

I seques, també molt seques.

Seques de paraules, seques d’atencions,

potser una mica seques d’afectes,

però no oblidis mai que sota terra els rius flueixen constants.

QUÈ LI DIRIA A LA MARIAN SI FOS AQUÍ?

Els que vau tenir el plaer de conèixer la Marian Olmo m’entendreu sense que hagi de fer una introducció explicant la seva manera d’expressar el seu posicionament vital en la realitat que li va tocar experimentar. Molt resumidament, la seva visió de la realitat, en termes polítics, coincidia amb la d’una part numèricament molt important de la ciutadania catalana, la de la gent d’esquerres que no vol la independència.

Al 2014 vam parlar força sobre el tema. Aleshores, totes dues formàvem part de l’assemblea de Terrassa de Procés Constituent i les nostres diferències d’opinió eren força representatives dels diferents posicionaments col·lectius a dins de Procés Constituent, tant a Terrassa com a la Catalunya urbana i metropolitana.

Les nostres discussions habitualment arribàvem a un punt mort, quan els meus arguments favorables a la independència deixaven de rebre com a resposta altres arguments i apareixia, llavors, la negació, una negació sense paraules, però amb una enorme càrrega emocional. Potser vosaltres també vau tenir experiències similars.

Després de parlar amb diverses persones amb opinions similars a la de la Marian, vaig arribar a la conclusió de que, en el fons, el que hi raïa era por. Por a caure en mans de la burgesia catalana, que ells visualitzaven com a racista, molt agressiva i insultant, i amb una gran necessitat de menjar-se el territori físic català només que per satisfer la seva goluderia egòica de nous rics, quan poguessin manegar la terra a plaer.

Sincerament, jo flipava amb aquesta imatge, no em podia imaginar que això tingués un mínim de versemblança. En definitiva, jo coneixia els meus veïns, els meus familiars! No podien ser tan així! Potser algun, perquè a tot arreu hi han desgràcies però, bàsicament, els catalans érem, per mi, en aquell moment, un model d’educació i de cultura democràtica; ens creia sobradament capaços de gestionar les nostres diferències com a catalans, des del diàleg i el fair play institucional.

Ara mateix, si la Marian fos aquí, em miraria amb la seva carona entramaliada i, molt molt fluixet em diria, amb un filet esmolat a la veu: “¿Ves como yo tenía razón?”. I no podria fer cap altra cosa que donari-li’n. Doncs sí, ara ho veig, també som així, els catalans, humans normals i corrents, gens millor que els nostres veïns.

I si la Marian fos aquí, molt probablement ens enganxaríem en un altra discussió de les nostres, en la qual jo li vendria la feina feta per la CUP, i llavors, potser a contracor, seria ella la que em donaria la raó, bàsicament perquè no podria argumentar que la CUP no ha fet allò que ningú, ni tan sols alguns cupaires, creien que faria, dir NO a aquesta burgesia i als seus defensors que, sincerament, a mi també em comença a fer una mica de por.

QUÈ HAGUÉS PASSAT SI LA CUP HAGUÉS DIT QUE SÍ A MAS?

Possibles esdeveniments en el cas que la CUP hagués dit que sí a Mas el dia 3 de gener.

Imagina’t un panorama en el qual, el dia 3, s’hagués dit que sí. Els atacs potser haurien afluixat una mica perquè els més irats massistes haguessin aconseguit la seva joguina tan cobejada.
Als de la CUP els haguessin donat unes palmadetes al caparró per haver estat bons minyons; Mas hagués passat a la història com el gran líder de masses (o d’una part important d’elles) que, contra vents i temporals, ha dut Catalunya cap a la seva Llibertat.
Aniríem cap a l’elaboració del procés constituent. Donat que la CUP hauria perdut força interna i credibilitat exterior, cada cop que intentés fer esmena de qualsevol part de la confecció de la futura constitució catalana, la CCMA i la resta de mitjans de l’àrea de CDC, tornaria a la càrrega i amb ella el pressing cap a la CUP. Com que la posició de CDC seria molt més forta que mai, el procés constituent es faria exclusivament a la seva mesura, sense a penes oposició interna, molt probablement permetén només una participació no vinculant de la població civil (mireu el tipus de participació ciutadana que oferia el govern municipal de Trias als barcelonins. Si a nivell municipal no s’admetia la participació vinculant, creieu que ho seria a nivell nacional?)

Com que el procés constituent no tindria credibilitat per una gran part de la població catalana (els que no van votar al bloc sobiranista més una part molt important dels votants de la CUP que se’ls sumaria) la participació no només no seria vinculant, sinó minoritària.

El procés constituent seria lloat pels mitjans de comunicació massistes i els votants de JxS creurien que tot s’estaria fent de la millor manera possible. Quan algú gosés contrariar-los, tornaria a passar el que ha passat d’ençà aquests darrers mesos: pressing, insults, amenaces, i, si algú es queixés seria titllat com a victimista, com sempre ens han dit els espanyols quan han passat amb piconadora per sobre dels catalans.

Aquí se’m plantejen dos possibles panorames, A i B.

 

Panorama A

En aquestes condicions, el procés constituent seria considerat com a paper mullat per una part molt important de la població, de manera que a l’hora de votar-la, la participació seria molt baixa, tot i que, molt probablement la versió institucional sortiria com a guanyadora.

Els defensors de Mas creurien que només implementant les lleis n’hi hauria prou, però quan una gran part del funcionariat es negués a obeir, començaria el conflicte de debò. Per alguns això s’arreglaria ràpid, despatxant els rebels, però algú realment creu que aquesta seria la soluciò?

Panorama B (crec que el més probable)

En aquestes condicions, el procés constituent seria considerat com a paper mullat per una part molt important de la població. Els partits unionistes es mobilitzarien, posarien en marxa el pressing mediàtic dels mitjans audiovisuals espanyols (que són pràcticament els únics que veuen i senten les persones que no volen la independència) de manera que a l’hora de votar la proposta de constitució, la participació seria molt alta. Com que el procés s’hauria fet sense la participació vinculant de la població i sense tenir en compte a tota la població, perquè el procés constituent s’hauria articulat exclusivament a través dels mitjans de comunicació adeptes a Mas, la constitució seria rebujada majoritàriament.

Des de la perspectiva dels massistes, els caps de turc tornarien a ser la CUP, per no haver volgut donat suport al procés constituent de fireta.

En unes eleccions autonòmiques, guanyarien de llarg els partits unionistes, i final de la història.

De nou, gràcies a la CUP per haver dit que no a Mas.

No tinc cap bola de cristall, només utilitzo la meva experiència personal, el coneixement del medi i la observació de com estem reaccionant durant aquests pocs mesos. La resta és fàcil d’albirar si un intenta no s’enganyar-se a sí mateix.

Com a referències, mireu el concepte de poder pastoral de Foucault i el seu anàlisi de la utilització dels mitjans de comunicació per part del poder per imposar la seva versió parcial de la veritat.

#cupnacional #procesconstituent