ENTRESONS-1

Des molt petita tenia uns somnis peculiars. No eren ben bé somnis, eren imatges vívides de l’entreson acompanyades de sensacions corporals molt estranyes. Aquestes imatges eren rius o corrents d’un escaquejat fluctuant, que no s’acabava mai.

escacs-2Les sensacions eren les precursores d’aquestes imatges.

Encara desperta però molt endormiscada, mig amorrada al coixí, la sensació tàctil allà on hi havia contacte amb la tela es transformava. Era com si la pell es convertís en una agulla, amb el tacte afinat, com si pogués concentrar tota la sensació tàctil d’un dit en la mida d’una punta d’agulla. Així, on més pressió, agulla més llarga i punxeguda.

A l’hora, o potser una mica abans, sentia un agradable balanceig, un va-i-ve com si, al gronxador, m’estiressin una mica i em deixessin caure de seguida.

Llavors venien les formes geomètriques en blanc i negre purs, de tant purs que no eren ni colors, sinó absència d’ells.

M’agradava “navegar” o “nedar” per elles, em generaven una fascinant sensació de misteri i màgia.

No recordo què més feia, si és que feia res més.

Anuncis

Els trucs de l’Esperit III

9 d’agost, 2003, cap a quarts de cinc de la tarda. És dissabte.

Encara no feia una setmana que tornava a tenir internet a casa després de gairebé tres (!) anys de desconnexió tecnològica, que, aquell dia, el maleit cuc Blàster es va cruspir en un tres i no res el sistema operatiu del pobre PC. Com a conseqüència, el Jordi i jo ens vam discutir. Ell se’n va anar cap a la feina i jo, tota irada i plena de vida, me’n vaig anar directa cap a la biblioteca, malgrat l’horrible calor que feia.

Durant aquells pocs dies de reconnexió m’havia llançat a la cerca de qualsevol tema relacionat amb Armando Torres i el seu llibre Encuentros con el Nagual, tot esperant trobar una resposta a l’enigma que don Armando va tenir per bé deixar-me clavadet a la ment feia poc més d’un mes.

No vaig trobar res relacionat amb l’alopècia femenina, però sí sobre éssers de llum. I també amb un gegantí selfservice virtual farcit d’informació variada i suculenta, al qual una 5 com jo no podia evitar de caure. De quatre grapes (amb cua i tot). Ràpidament em vaig oblidar de la meva fisicalitat mancada i vaig anar per feina.

Trobar Encuentros con el Nagual va resultar força complicat. Vaig comprar una versió digital, que vaig devorar ràpidament, però l’arxiu em va donar problemes i el vaig perdre. A Espanya, fins on jo sé, només es podia trobar en paper a Madrid, a la llibreria Bohindra. Em va costar d’aconseguir, però va valdre la pena. Una segona (i tercera) lectura sempre resulta més sorprenent que la primera, en aquest tipus de llibres.IMG_20160811_114602-1.jpg

Per una altra banda, vaig assumir, una altra vegada, que, certament, la informació al voltant d’Armando Torres, començant per la seva identitat, estava absolutament protegida. Blindada, diguem-ne.

Seguint la pista de l’editora mexicana on es va publicar el llibre, vaig anar a ensopegar al grup de correu de Juan Yoliliztli. Allà vaig tenir la fortuna de conèixer al Mestre Plata i els seus.

Donada la dificultat per trobar més informació relacionada amb Armando Torres, vaig anar a explorar la font, en Carlos Castaneda, el famós antropòleg que es va posar fins el cul d’enteògens amb un indi mexicà. Aquest.

De seguida vaig trobar un fantàstic lloc anomenat ChamánWeb, amb fragments dels treballs de Castaneda i les seves bruixes, a més d’exercicis, respiracions, etc. Estava fascinada com l’esquirolet davant la serp afamada.

Igual que m’havia passat d’adolescent amb Jung, Allan Watts i, de més gran, amb Calderon de la Barca, d’entrada no estava entenent res de res, era com intentar comprendre un idioma semblant a un de conegut, però diferent, sentit per primer cop. Tanmateix vaig aprendre que, quan deixava de preocupar-me per entendre i simplement permetia que les paraules entressin soletes i ocupessin el lloc que havien d’ocupar, que elles ja saben on han d’anar, de cop i volta em descobria entenent-ho tot! (o gairebé) Aquí em va passar igual. D’entrada no vaig entendre un borrall de tot allò, però era interessantíssim. Ja ho entendria una hora o una altra.

Vinculat al web, hi havia un grup de correu anomenat Chamán, força actiu i divers. Allà vaig fer les primeres passes en l’art de la sotja i vaig tenir la fortuna de conèixer a diversos germans i germanes de l’anima, amb molts dels quals encara em sento vinculada.

Tot molt interessant, però a la fi només fragments i idees de segona i tercera pensada aparentment inconnexes, sorprenentment atractives i incomprensibles a l’hora.

Necessitava els llibres.

Si no hagués estat pel maleit cuc Blàster aquella mateixa tarda m’hauria llançat a la luxuriosa voràgine de pirateig de llibres del Casta, però a manca de connexió, vaig sortir al carrer.

A la Biblioteca Central de Terrassa, deserta i refrigerada, vaig fer cerca a la base de dades. Hi havia dos entrades per Carlos Castaneda: Las Enseñanzas de don Juan i El Don del Aguila, ambdós disponibles. Vaig anar cap a la prestatgeria referenciada i quan vaig arribar-hi no vaig trobar cap dels dos llibres, però sí hi era Viaje a Ixtlan. Una situació tan anòmala (la nostra xarxa de biblioteques és molt seriosa) no podia ser res més que una altra senyal, indicadora de la importància del que estava succeint.

IMG_20160810_145903-1.jpg

Encantada amb la curiosa situació, vaig seure a una de les confortables butaques d’un dels racons de lectura. El llibre em va atrapar des de la primera paraula. En poques pàgines vaig identificar conceptes coneguts, anomenats de forma diferent, i també, el millor, conceptes completament nous, atractius i molt inquietants.

Recordo sentir-me una mica molesta per la promesa o possibilitat de continuïtat de la consciència més enllà de la mort. Per aquelles dates feia alguns anys que havia assumit que amb la mort física tot s’acabava. Aquelles frases van despertar quelcom en mi que creia que ja no hi era.

Després d’unes tres hores de lectura obsessiva, em vaig endur el llibre en préstec i vaig anar cap el centre, pel carrer dels Àngels, a buscar al Jordi a la feina. La tarda era un forn, la llum estranya. El cel tenyit pels núvols d’un incendi forestal feia el Sol enorme i taronja, ominós.

A l’endemà s’iniciaria un dels incendis forestals més terribles que mai hagin assolat Catalunya, el de Sant Llorenç Savall.

0000034732.jpg

POR FEROÇ

por_feroçDurant molts anys he evitat la por, tot i haver viscut immersa en ella. Por a la por, es podria dir. Una bajanada si no fos tan incapacitant.

Tanmateix, aquelles pors d’infantesa naixien de malsons, de fantasies. Vaig entendre això quan, per primer cop, em vaig enfrontar a la certesa de la meva pròpia mort.

Els motius que em van empènyer a ser conscient de la meva mortalitat no venen ara al cas, però sí, crec, l’experiència.

És el primer trimestre de 2006. Tinc la certesa de que moriré, fins i tot tinc una data, el temps se m’acaba. L’angoixa vital m’acompanya en tot moment, cada vegada amb més intensitat a mida que s’acosta el dia senyalat. Em vaig acomiadant de manera subtil, intentant deixar el màxim de fils emocionals lligats i un bon gust de boca, a poder ser; intento posar ordre en la meva vida material però no puc. No tinc energia per encarar el meu caos. Ho assumeixo. Accepto la imatge que donaré els altres quan no hi sigui. Això tampoc és tan greu… el que sí que ho és és el fet de morir, d’enfrontar-me amb aquest moment terrorífic en que deixaré d’existir. La mort del cos. La por del cos.

Un dia, una tarda, vaig arribar al límit. El patiment que em provocava la por era tan intens que vaig desitjar desaparèixer, deixar d’existir, morir.

La paradoxa em va xocar. Em mataria intentant escapar de la mort?

Sense escapatòria, no em quedava més que serenar-me. Vaig començar a respirar, tot arquejant l’esquena cap en darrera, obrint sobretot la zona del plexe solar. Vaig portar la respiració cap el lloc on sentia l’angoixa, afluixant, relaxant, obrint…

Llavors alguna cosa va canviar en mi. Tota l’angoixa que em tenia bloquejada la boca de l’estómac es va convertir de cop en escalfor, en una cremor intensa que irradiava des del centre del meu cos. I era com si la por s’hagués convertit en ferocitat i del meu estómac hi sortís el llarg i dentat musell d’un llop famolenc llençant-se a la cacera.

por feroç detall.png

 

Era com si un gran somriure ple de dents m’omplís per dins. La por va esdevenir desig, gana, fam de vida.

Després d’allò, la por a morir va desaparèixer i en gran mesura vaig tornar als meus vells hàbits. Potser de fora no hi havia hagut un gran canvi, però el record de l’experiència va ser prou intens per no ser oblidat mai. Es va tornar a repetir de manera espontània dos cops més durant un període de 10 anys, tanmateix busco repetir-la sempre que em descobreixo amb por. Potser la intensitat no és tan extrema, però és la mateixa energia.

Tanmateix, encara tinc por a la por. Encara evito el conflicte, encara em crec que les dificultats són putades i no oportunitats. Encara hi ha la víctima en mi. Vull creure que aquesta jo ferida està sanant. Si més no, m’ho sembla.