oració

20130522_l'ermita

Arbres i muntanyes, boscos i selves

obriu el vostre cor humit,

inundeu els camins, trenqueu l’asfalt

retorneu a reclamar

el que sempre ha estat vostre.

Anuncis

generació rere generació

la felicitat de somiar lucid

D’adolescent em va passar com els passa a molts adolescents: que pensen i qüestionen la realitat que els envolta.

De seguida vaig entendre el sense sentit de l’existència, tal com els adults inconscientment l’exemplificaven davant els meus ulls. Aquest néixer, créixer, envellir, morir, reproduir-se només que per tornar a començar, tot plegat em va semblar tan buit i absurd que vaig concloure que l’únic objectiu real a la vida dels humans era la Mort. Això i la pobríssima esperança d’una incerta promesa d’un més enllà (en aquesta vida i després d’ella) on totes les desgràcies d’aquest món serien restituïdes amb escreix, fos a un paradís espiritual o en un hipotètic futur vital. Però la meva observació de la vida dels adults negava aquesta creença. Ni tenir casa, o cotxe, o parella o fills o feina o la jubilació semblava donar-los felicitat, ans al contrari. I no només no semblaven adonar-se de l’engany sinó que s’encaparraven tossudament en perpetuar aquestes falses creences com si d’una condemna bíblica es tractés, generació rere generació.

Crec que amb 16 o 17 anys vaig deixar de sentir-me tan sola amb el meu angoixant descobriment quan vaig ensopegar a la tele amb L’Auca del senyor Esteve. De seguida em vaig identificar amb el Ramonet, el net artista del senyor Esteve que acaba amb la nissaga de comerciants amb l‘Art per l’Art com a emblema. No l’he tornat a veure ni llegir des de llavors, però sí recordo prou bé la interpretació que la meva ment afamada va fer-ne en aquell moment: si sempre deixo per més endavant ser feliç i gaudir de la vida, òbviament MAI seré feliç ARA.

La descoberta de l’obra de William Blake, del Prerafaelitisme i del llibre de Walter Pater El Renaixement: Estudis d’art i poesia em van donar ales i prou aire càlid sota d’elles com per poder començar a enlairar-me i veure les coses amb una perspectiva més àmplia, diferent, oberta, lliure.

L’art per l’art, la vida per la vida. La intensitat d’una realitat experimentada des de lo físic, instant a instant, sense espai ni necessitat ni de déus ni de promeses buidament falses. Una realitat material, certa, que s’estén infinitesimal i gegantina fins l’infinit, santificada i transcendida per ella mateixa. Matèria, Mater, Mare: La Shakti.

Trenta-pocs anys més tard em contemplo a mi mateixa amb una certa satisfacció i orgull maternal. “Aquesta és la meva nena”, li diria a la jo de llavors. Ben fet. Ben triat. La vas encertar. Gràcies de tot cor.

 

la transversalitat s’ha acabat

CXQfSCVWYAArtGu

Quarts de 8 del matí del 28 de desembre de 2015. Alguns diuen que la CUP s’ha avançat al dia del Innocents i que el 27 els van clavat la llufa al bell mig de l’esquena. Amb agulla per punció lumbar, afegeixen.

L’Assemblea Nacional de la CUP, a Sabadell, va acabar amb un curiós empat de 1515 vots a favor d’investir en Mas i 1515 vots en contra.

A la cuina de casa, ella remena el cafè amb llet sense gaires ànims. Un dia més sense que s’hagi pres cap decisió ferma. Ara, a tornar a esperar amb la poc grata companyia de l’amiga incertesa fins el 2 de gener, quan el Consell Nacional i el Grup, d’Acció Parlamentària de la CUP es reuniran per decidir si investir en Mas o proposar, una altra vegada, un altre Molt Honorable qualsevol. I si no, fins març.

A l’emissora de ràdio pública fan burla i escarni de com va anar l’Assemblea, donant, un cop més, exemple de la seva més lluïda imparcialitat periodística.

La nena, que és de les que amb 10 anys ja pensen, i molt, pregunta a l’univers (perquè ja ha après que els pares no li aclariran res): “I perquè no podria ser en Junqueres el president? O el Romeva?”.

El dens silenci familiar fa que les sàtires dels periodistes, pagats per totes, ressonin encara de manera més grotesca.

─Mira carinyu diu ella reprimint el tint indeleble d’irritació a la veu, pregunta-li a la teva tieta cuparie.

─Si home! exclama ell, model de mesura i respecte cívic, despertant de cop─ I que se’ns ajunti amb aquests pollosos de m….!! Només ens faltaria això!

I la nena, que és de les que pensa, i molt, potser ja ha pres una decisió. Mai no sabrem si ho ha fet per fidelitats familiars, si per portar la contrària, o perquè el cor li ha dit i és la decisió que la fa sentir bé amb ella mateixa. De fet, tan se val.

Mentrestant, a la ràdio pública un comentarista sentencia “La transversalitat del procés s’ha acabat!”, entre alleujat o apenat o ambdues coses a l’hora, just a temps perquè ella, amb contundència, canviï d’emissora i posi música.

Un país normal era el que volíem, i això és el que som, un país normal.

ja som un país normal

21576-fg

Un dels slogans que molt indepes utilitzaven abans del 27S per justificar la necessitat d’un estat propi era “volem un país normal”. Es referien, òbviament, a les incongruències administratives dels successius governs espanyols durant els anys posteriors a la mort del dictador. Es referien al malbaratament de recursos, a la corrupció flagrant dels poderosos, a la utilització abusivament arbitrària dels mitjans de comunicació públics, a un país on les diferències d’opinió són finalitzades amb la contundència de les porres i la tortura, etc.

Aquells que utilitzaven de tot cor la frase “volem un país normal” molt probablement estaven pensant en algun país nòrdic, on els recursos són gestionats per un estat sota l’estreta supervisió de la població civil; on un polític dimiteix a la mínima sospita de qualsevol cosa fosca, encara que sigui innocent; a la utilització justa i equitativa dels mitjans de comunicació públics; on les diferències d’opinió són rebatudes i defensades amb contundència però amb respecte. Sento informar a aquestes persones, molt ben intencionades per altra banda, que l’enunciat mateix de la frase és erroni.

M’explico. Quan diem “normal” normalment creiem referir-nos a allò que és bo i correcte, i ens oblidem (o ignorem) que “normal”, pròpiament dit, fa referència a un terme estadístic, on lo “normal” és allò que més abunda. Per posar un exemple, en una illa on el 90% de la població patís algun tipus de ceguesa, el “normal” seria tenir algun tipus de deficiència visual, mentre que els que hi veiessin amb normalitat serien els “anormals”, és a dir, els que menys n’hi ha.
Des d’aquesta perspectiva potser ara m’entendreu.

Espanya ja és un país normal perquè, malauradament, el més freqüent en aquest planeta són els estats dictatorials.
I Catalunya? També és un país molt normal, fins i tot sense tenir estat propi. Després del 27S ha quedat força clar cap on anem com a nació, i no precisament cap a l’ideal estat nòrdic que ens imaginàvem podríem ser sinó cap el miserable estat mediterrani que som, brut, manipulador, socialment injust i, el pitjor, socialment irreflexiu i aborregat.

Els atacs a la CUP són un bon exemple d’aquesta inquietant tendència. La utilització dels mitjans de comunicació públics, absolutament arbitraris, recorden més les tàctiques de la caverna mediàtica espanyola que no pas la dels països nòrdics; els insults, les desqualificacions per part de persones que no tenen coneixement del que estan parlant queden lluny de la suposada elegància de la que tant ens vanagloriàvem.

Potser és conseqüència dels 300 anys de dominació castellana? Potser, però a l’hora de la veritat no estem demostrant ser millors, sinó tot el contrari.

En aquests moments que escric està tenint lloc l’Assemblea Nacional de la CUP on s’ha de decidir si s’investeix o no a Artur Mas. Encara no sabem els resultats, tot i que sembla que la cosa apunta cap al no i cap a l’esgotament del temps de negociació per aconseguir una investidura de consens.
Mentrestant, llegeixo els comentaris dels massistes furibunds i no puc evitar que em vingui al cap la cara del pobre Marduenda, la mateixa ràbia espumejant per les comissures de la boca, la mateixa falta d’arguments racionals, el mateix excés de retòrica feixista, destructiva, aniquiladora, pròpia dels que no tenen més raó que els seus collons.

Ja som un país normal, ja, i no és això el que hagués volgut, però sembla que és el que sí som, un miserable país mediterrani, brut, manipulador, socialment injust i, el pitjor, socialment irreflexiu i aborregat.