QUÈ LI DIRIA A LA MARIAN SI FOS AQUÍ?

Els que vau tenir el plaer de conèixer la Marian Olmo m’entendreu sense que hagi de fer una introducció explicant la seva manera d’expressar el seu posicionament vital en la realitat que li va tocar experimentar. Molt resumidament, la seva visió de la realitat, en termes polítics, coincidia amb la d’una part numèricament molt important de la ciutadania catalana, la de la gent d’esquerres que no vol la independència.

Al 2014 vam parlar força sobre el tema. Aleshores, totes dues formàvem part de l’assemblea de Terrassa de Procés Constituent i les nostres diferències d’opinió eren força representatives dels diferents posicionaments col·lectius a dins de Procés Constituent, tant a Terrassa com a la Catalunya urbana i metropolitana.

Les nostres discussions habitualment arribàvem a un punt mort, quan els meus arguments favorables a la independència deixaven de rebre com a resposta altres arguments i apareixia, llavors, la negació, una negació sense paraules, però amb una enorme càrrega emocional. Potser vosaltres també vau tenir experiències similars.

Després de parlar amb diverses persones amb opinions similars a la de la Marian, vaig arribar a la conclusió de que, en el fons, el que hi raïa era por. Por a caure en mans de la burgesia catalana, que ells visualitzaven com a racista, molt agressiva i insultant, i amb una gran necessitat de menjar-se el territori físic català només que per satisfer la seva goluderia egòica de nous rics, quan poguessin manegar la terra a plaer.

Sincerament, jo flipava amb aquesta imatge, no em podia imaginar que això tingués un mínim de versemblança. En definitiva, jo coneixia els meus veïns, els meus familiars! No podien ser tan així! Potser algun, perquè a tot arreu hi han desgràcies però, bàsicament, els catalans érem, per mi, en aquell moment, un model d’educació i de cultura democràtica; ens creia sobradament capaços de gestionar les nostres diferències com a catalans, des del diàleg i el fair play institucional.

Ara mateix, si la Marian fos aquí, em miraria amb la seva carona entramaliada i, molt molt fluixet em diria, amb un filet esmolat a la veu: “¿Ves como yo tenía razón?”. I no podria fer cap altra cosa que donari-li’n. Doncs sí, ara ho veig, també som així, els catalans, humans normals i corrents, gens millor que els nostres veïns.

I si la Marian fos aquí, molt probablement ens enganxaríem en un altra discussió de les nostres, en la qual jo li vendria la feina feta per la CUP, i llavors, potser a contracor, seria ella la que em donaria la raó, bàsicament perquè no podria argumentar que la CUP no ha fet allò que ningú, ni tan sols alguns cupaires, creien que faria, dir NO a aquesta burgesia i als seus defensors que, sincerament, a mi també em comença a fer una mica de por.

la transversalitat s’ha acabat

CXQfSCVWYAArtGu

Quarts de 8 del matí del 28 de desembre de 2015. Alguns diuen que la CUP s’ha avançat al dia del Innocents i que el 27 els van clavat la llufa al bell mig de l’esquena. Amb agulla per punció lumbar, afegeixen.

L’Assemblea Nacional de la CUP, a Sabadell, va acabar amb un curiós empat de 1515 vots a favor d’investir en Mas i 1515 vots en contra.

A la cuina de casa, ella remena el cafè amb llet sense gaires ànims. Un dia més sense que s’hagi pres cap decisió ferma. Ara, a tornar a esperar amb la poc grata companyia de l’amiga incertesa fins el 2 de gener, quan el Consell Nacional i el Grup, d’Acció Parlamentària de la CUP es reuniran per decidir si investir en Mas o proposar, una altra vegada, un altre Molt Honorable qualsevol. I si no, fins març.

A l’emissora de ràdio pública fan burla i escarni de com va anar l’Assemblea, donant, un cop més, exemple de la seva més lluïda imparcialitat periodística.

La nena, que és de les que amb 10 anys ja pensen, i molt, pregunta a l’univers (perquè ja ha après que els pares no li aclariran res): “I perquè no podria ser en Junqueres el president? O el Romeva?”.

El dens silenci familiar fa que les sàtires dels periodistes, pagats per totes, ressonin encara de manera més grotesca.

─Mira carinyu diu ella reprimint el tint indeleble d’irritació a la veu, pregunta-li a la teva tieta cuparie.

─Si home! exclama ell, model de mesura i respecte cívic, despertant de cop─ I que se’ns ajunti amb aquests pollosos de m….!! Només ens faltaria això!

I la nena, que és de les que pensa, i molt, potser ja ha pres una decisió. Mai no sabrem si ho ha fet per fidelitats familiars, si per portar la contrària, o perquè el cor li ha dit i és la decisió que la fa sentir bé amb ella mateixa. De fet, tan se val.

Mentrestant, a la ràdio pública un comentarista sentencia “La transversalitat del procés s’ha acabat!”, entre alleujat o apenat o ambdues coses a l’hora, just a temps perquè ella, amb contundència, canviï d’emissora i posi música.

Un país normal era el que volíem, i això és el que som, un país normal.

ja som un país normal

21576-fg

Un dels slogans que molt indepes utilitzaven abans del 27S per justificar la necessitat d’un estat propi era “volem un país normal”. Es referien, òbviament, a les incongruències administratives dels successius governs espanyols durant els anys posteriors a la mort del dictador. Es referien al malbaratament de recursos, a la corrupció flagrant dels poderosos, a la utilització abusivament arbitrària dels mitjans de comunicació públics, a un país on les diferències d’opinió són finalitzades amb la contundència de les porres i la tortura, etc.

Aquells que utilitzaven de tot cor la frase “volem un país normal” molt probablement estaven pensant en algun país nòrdic, on els recursos són gestionats per un estat sota l’estreta supervisió de la població civil; on un polític dimiteix a la mínima sospita de qualsevol cosa fosca, encara que sigui innocent; a la utilització justa i equitativa dels mitjans de comunicació públics; on les diferències d’opinió són rebatudes i defensades amb contundència però amb respecte. Sento informar a aquestes persones, molt ben intencionades per altra banda, que l’enunciat mateix de la frase és erroni.

M’explico. Quan diem “normal” normalment creiem referir-nos a allò que és bo i correcte, i ens oblidem (o ignorem) que “normal”, pròpiament dit, fa referència a un terme estadístic, on lo “normal” és allò que més abunda. Per posar un exemple, en una illa on el 90% de la població patís algun tipus de ceguesa, el “normal” seria tenir algun tipus de deficiència visual, mentre que els que hi veiessin amb normalitat serien els “anormals”, és a dir, els que menys n’hi ha.
Des d’aquesta perspectiva potser ara m’entendreu.

Espanya ja és un país normal perquè, malauradament, el més freqüent en aquest planeta són els estats dictatorials.
I Catalunya? També és un país molt normal, fins i tot sense tenir estat propi. Després del 27S ha quedat força clar cap on anem com a nació, i no precisament cap a l’ideal estat nòrdic que ens imaginàvem podríem ser sinó cap el miserable estat mediterrani que som, brut, manipulador, socialment injust i, el pitjor, socialment irreflexiu i aborregat.

Els atacs a la CUP són un bon exemple d’aquesta inquietant tendència. La utilització dels mitjans de comunicació públics, absolutament arbitraris, recorden més les tàctiques de la caverna mediàtica espanyola que no pas la dels països nòrdics; els insults, les desqualificacions per part de persones que no tenen coneixement del que estan parlant queden lluny de la suposada elegància de la que tant ens vanagloriàvem.

Potser és conseqüència dels 300 anys de dominació castellana? Potser, però a l’hora de la veritat no estem demostrant ser millors, sinó tot el contrari.

En aquests moments que escric està tenint lloc l’Assemblea Nacional de la CUP on s’ha de decidir si s’investeix o no a Artur Mas. Encara no sabem els resultats, tot i que sembla que la cosa apunta cap al no i cap a l’esgotament del temps de negociació per aconseguir una investidura de consens.
Mentrestant, llegeixo els comentaris dels massistes furibunds i no puc evitar que em vingui al cap la cara del pobre Marduenda, la mateixa ràbia espumejant per les comissures de la boca, la mateixa falta d’arguments racionals, el mateix excés de retòrica feixista, destructiva, aniquiladora, pròpia dels que no tenen més raó que els seus collons.

Ja som un país normal, ja, i no és això el que hagués volgut, però sembla que és el que sí som, un miserable país mediterrani, brut, manipulador, socialment injust i, el pitjor, socialment irreflexiu i aborregat.