QUÈ HAGUÉS PASSAT SI LA CUP HAGUÉS DIT QUE SÍ A MAS?

Possibles esdeveniments en el cas que la CUP hagués dit que sí a Mas el dia 3 de gener.

Imagina’t un panorama en el qual, el dia 3, s’hagués dit que sí. Els atacs potser haurien afluixat una mica perquè els més irats massistes haguessin aconseguit la seva joguina tan cobejada.
Als de la CUP els haguessin donat unes palmadetes al caparró per haver estat bons minyons; Mas hagués passat a la història com el gran líder de masses (o d’una part important d’elles) que, contra vents i temporals, ha dut Catalunya cap a la seva Llibertat.
Aniríem cap a l’elaboració del procés constituent. Donat que la CUP hauria perdut força interna i credibilitat exterior, cada cop que intentés fer esmena de qualsevol part de la confecció de la futura constitució catalana, la CCMA i la resta de mitjans de l’àrea de CDC, tornaria a la càrrega i amb ella el pressing cap a la CUP. Com que la posició de CDC seria molt més forta que mai, el procés constituent es faria exclusivament a la seva mesura, sense a penes oposició interna, molt probablement permetén només una participació no vinculant de la població civil (mireu el tipus de participació ciutadana que oferia el govern municipal de Trias als barcelonins. Si a nivell municipal no s’admetia la participació vinculant, creieu que ho seria a nivell nacional?)

Com que el procés constituent no tindria credibilitat per una gran part de la població catalana (els que no van votar al bloc sobiranista més una part molt important dels votants de la CUP que se’ls sumaria) la participació no només no seria vinculant, sinó minoritària.

El procés constituent seria lloat pels mitjans de comunicació massistes i els votants de JxS creurien que tot s’estaria fent de la millor manera possible. Quan algú gosés contrariar-los, tornaria a passar el que ha passat d’ençà aquests darrers mesos: pressing, insults, amenaces, i, si algú es queixés seria titllat com a victimista, com sempre ens han dit els espanyols quan han passat amb piconadora per sobre dels catalans.

Aquí se’m plantejen dos possibles panorames, A i B.

 

Panorama A

En aquestes condicions, el procés constituent seria considerat com a paper mullat per una part molt important de la població, de manera que a l’hora de votar-la, la participació seria molt baixa, tot i que, molt probablement la versió institucional sortiria com a guanyadora.

Els defensors de Mas creurien que només implementant les lleis n’hi hauria prou, però quan una gran part del funcionariat es negués a obeir, començaria el conflicte de debò. Per alguns això s’arreglaria ràpid, despatxant els rebels, però algú realment creu que aquesta seria la soluciò?

Panorama B (crec que el més probable)

En aquestes condicions, el procés constituent seria considerat com a paper mullat per una part molt important de la població. Els partits unionistes es mobilitzarien, posarien en marxa el pressing mediàtic dels mitjans audiovisuals espanyols (que són pràcticament els únics que veuen i senten les persones que no volen la independència) de manera que a l’hora de votar la proposta de constitució, la participació seria molt alta. Com que el procés s’hauria fet sense la participació vinculant de la població i sense tenir en compte a tota la població, perquè el procés constituent s’hauria articulat exclusivament a través dels mitjans de comunicació adeptes a Mas, la constitució seria rebujada majoritàriament.

Des de la perspectiva dels massistes, els caps de turc tornarien a ser la CUP, per no haver volgut donat suport al procés constituent de fireta.

En unes eleccions autonòmiques, guanyarien de llarg els partits unionistes, i final de la història.

De nou, gràcies a la CUP per haver dit que no a Mas.

No tinc cap bola de cristall, només utilitzo la meva experiència personal, el coneixement del medi i la observació de com estem reaccionant durant aquests pocs mesos. La resta és fàcil d’albirar si un intenta no s’enganyar-se a sí mateix.

Com a referències, mireu el concepte de poder pastoral de Foucault i el seu anàlisi de la utilització dels mitjans de comunicació per part del poder per imposar la seva versió parcial de la veritat.

#cupnacional #procesconstituent

Anuncis

la transversalitat s’ha acabat

CXQfSCVWYAArtGu

Quarts de 8 del matí del 28 de desembre de 2015. Alguns diuen que la CUP s’ha avançat al dia del Innocents i que el 27 els van clavat la llufa al bell mig de l’esquena. Amb agulla per punció lumbar, afegeixen.

L’Assemblea Nacional de la CUP, a Sabadell, va acabar amb un curiós empat de 1515 vots a favor d’investir en Mas i 1515 vots en contra.

A la cuina de casa, ella remena el cafè amb llet sense gaires ànims. Un dia més sense que s’hagi pres cap decisió ferma. Ara, a tornar a esperar amb la poc grata companyia de l’amiga incertesa fins el 2 de gener, quan el Consell Nacional i el Grup, d’Acció Parlamentària de la CUP es reuniran per decidir si investir en Mas o proposar, una altra vegada, un altre Molt Honorable qualsevol. I si no, fins març.

A l’emissora de ràdio pública fan burla i escarni de com va anar l’Assemblea, donant, un cop més, exemple de la seva més lluïda imparcialitat periodística.

La nena, que és de les que amb 10 anys ja pensen, i molt, pregunta a l’univers (perquè ja ha après que els pares no li aclariran res): “I perquè no podria ser en Junqueres el president? O el Romeva?”.

El dens silenci familiar fa que les sàtires dels periodistes, pagats per totes, ressonin encara de manera més grotesca.

─Mira carinyu diu ella reprimint el tint indeleble d’irritació a la veu, pregunta-li a la teva tieta cuparie.

─Si home! exclama ell, model de mesura i respecte cívic, despertant de cop─ I que se’ns ajunti amb aquests pollosos de m….!! Només ens faltaria això!

I la nena, que és de les que pensa, i molt, potser ja ha pres una decisió. Mai no sabrem si ho ha fet per fidelitats familiars, si per portar la contrària, o perquè el cor li ha dit i és la decisió que la fa sentir bé amb ella mateixa. De fet, tan se val.

Mentrestant, a la ràdio pública un comentarista sentencia “La transversalitat del procés s’ha acabat!”, entre alleujat o apenat o ambdues coses a l’hora, just a temps perquè ella, amb contundència, canviï d’emissora i posi música.

Un país normal era el que volíem, i això és el que som, un país normal.